COMENTARI PATRÍSTIC ALS DIUMENGES DE QUARESMA

Talment com acabat l’hivern retorna la primavera i el mariner tragina sa nau a la mar, el soldat poleix ses armes i exercita el cavall per al combat, el pagès esmola la falç, el caminant, vigoritzat de bell nou, es prepara per al llarg viatge i l’atleta, deixades ses vestes, afronta les competicions, així també, nosaltres, a l’inici d’aquest dejuni, com si fos el retorn d’una primavera espiritual, netegem les armes com els soldats, afilem la falç com el camperol i com el navegant aferrem-nos amb força al timó de la nau del nostre esperit, per aguantar les envestides del temporal de les passions; com a caminants reprenguem el camí cap al cel i com els atletes preparem-nos a la lluita amb el despreniment de tot. I és que el fidel és agricultor, barquer, soldat, atleta i per això mateix caminant (Cf. Joan Crisòstom, Homilies al poble antioqué, 3).

             La quaresma, el temps que ara vivim, s’estén des del dimecres de cendra fins a la missa de la cena del Senyor, exclusivament. És el temps de la preparació darrera dels catecúmens que seran batejats a la nit de Pasqua. Però és també el temps en què els fidels recorden el seu baptisme (prefigurat en la sortida del poble d’Israel d’Egipte) i fan penitència per celebrar més dignament la Pasqua del Senyor (passió-mort, resurrecció-vinguda de l’Esperit) a la que varen ésser associats en aquest sagrament.

             La quaresma és un caminar espiritual cap al Déu, que manifesta el seu amor desbordant per la humanitat en el Gólgota i en el sepulcre buit. Aquest sortir d’un mateix, del propi egoisme i de les pròpies pereses i comoditats, per trepitjar les camades per les que Déu ens mena cap a Ell, és el que pretenen els exercissis clàssics de la quaresma: la vigília i el dejuni. Feim vetlles de pregària per enfortir i augmentar la nostra comunió amb Déu. Dejunam d’aliment com a signe d’abstinència de nosaltres mateixos i ens privam de qualque cosa per poder ajudar el germà (almoina). Només en la mesura en què ens buidem de nosaltres mateixos ens podrem omplir de Déu (això és el que pretén la pregària) i podem mostrar-nos germans amb els altres (finalitat de l’almoina).

             Les lectures i els evangelis, que l’Església ens proposa enguany a les misses dominicals, són molt rics de continguts i amplament comentats pels pares. Precisament, el que pretenem en aquest escrit és aportar un breu comentari patrístic a cada un dels cinc primers diumenges de quaresma (recordem que el sisè ja és el diumenge de rams, pòrtic de la setmana santa), que ens ajudi a orientar-nos en el nostre viatge a través del desert que ens separa de la muntanya santa on Déu se’ns manifesta.

            El diumenge primer se’ns proclamà l’evangeli de les temptacions: Jesucrist és el centre. Ell és qui venç en allò en que l’home havia estat vençut: en la gola, la vanaglòria i l’avarícia. Ell és l’home fidel que ens retorna l’amistat amb Déu. En ell vencem el temptador, però no oblidem que la temptació acompanya sempre el catecumen i el batejat:

 Amb tres gèneres de temptacions el nostre comú enemic incità el nostre primer pare: amb la gola, amb la vanaglòria i amb l’avarícia; quan el temptà el vencé perquè li feu consentir a la temptació. El temptà amb la gola quan li mostrà el fruit de l’arbre prohibit i li aconsellà que en menjàs. El temptà amb la vanaglòria quan li digué: «sereu com a déus». I el temptà amb l’avarícia quan li digué: «coneixereu el bé i el mal» (...) Però pels mateixos medis amb que es gloriava d’haver vençut el primer home, fou derrotat pel segon; perquè aquell que ens mantenia captius, sortís presoner dels nostres cors, per la mateixa entrada per on s’havia introduït (Cf. Gregori Magne, Homilies sobre els evangelis, 16, 2-3: PL 76, 1135-1136).

             És a aquest Jesús vencedor a qui l’evangeli de la Transfiguració del segon diumenge, convida a l’Església a escoltar per “transfigurar-lo” en el nostre món. L’escolta del qui és la Paraula és bàsica pel creient. El rite baptismal de l’”effeta” simbolitza l’obertura de les orelles del creient a la Paraula de Déu:

 Escoltau amb serenor Aquell en qui m’he complagut; el seu ensenyament em manifesta, la seva humilitat em glorifica. Ell és la veritat i la vida, el meu poder i la meva saviesa. Escoltau el qui han anunciat els misteris de la Llei i ha cantat la veu dels profetes. Escoltau el qui ha redimit el món amb la seva sang, ha lligat el diable i li ha pres les seves armes, ha esqueixat el document on constava el vostre pecat i ha trencat el pacte de la prevaricació. Escoltau el qui obri el camí cap al cel i pel suplici de la Creu ens prepara l’escala per pujar al regne (Cf. Lleó Magne, Sermons, 51, 7: SC 74, 20).

             Com la samaritana que al tercer diumenge escolta Jesús i creu en Ell, també el fidel és convidat, després de cercar-lo i d’escoltar-lo, a fiar-se plenament del que tingué una set tan ardent de la fe d’aquella dona, que va encendre en el seu cor el foc de l’amor diví (Cf. Missal Roma, prefaci del diumenge III de quaresma). La fe és el primer requisit pel baptisme del cristià:  

Aquella dona que provenia d’estranys (samaritans, no jueus) era imatge de l’Església que admetria els pagans, estranys als jueus. Escoltem-nos, doncs, a nosaltres en ella, i en ella reconeguem-nos i en ella donem gràcies a Déu per nosaltres. Ella era una figura, ara la veritat s’ha manifestat. Va creure en Aquell que d’ella feu una figura per nosaltres, doncs ella, per sí mateixa,  només venia a beure aigua, com senzillament ho fan els homes i les dones (Cf. Agustí d’Hipona, Tractat sobre l’evangeli de sant Joan, XV, 10: PL 35, 1514).

             Una vegada ens hem fiat de Jesús descobrim que Ell és la vertadera llum dels homes. El seu coneixement ple ve a través del nostre baptisme, prefigurat en les aigües de Siloè, que per la força del Senyor retornaren la claror al cec de naixement. Aquest és el tema del quart diumenge: la il·luminació del creient obrada per Crist. Il·luminació és un dels termes com els pares anomenaren el baptisme:

 Llegim a l’evangeli de Joan com el cec de naixement, els ulls del qual foren untats pel Senyor amb fang, fet amb la seva saliva, fou enviat per Aquest a les aigües de Siloè amb les quals es tragué el fang i la ceguesa, podent així fruir de la claredat de la llum. Això és un gran símbol que significa que els jueus i els incrèduls només poden allunyar-se de les tenebres de l’error primer, quan són curats amb les aigües de la doctrina de Crist, que mansament flueixen sense renou ni estrèpit de paraules (Jeroni, Comentari al llibre d’Isaïes, 8, 8: PL 24, 117A).

             Finalment el cinquè diumenge de quaresma ens fa descobrir Crist com a vida del creient. Vida futura i vida present perquè aquí i ara, en el nostre baptisme, hem mort ja amb Ell al pecat per renéixer a la seva vida:

 Aquell que mai es dorm en la seva vida espiritual, sinó que sempre vigila per viure contínuament en Crist, passa d’una vida a l’altra com si fos endut sobre els núvols del cel, perquè està sempre amb el Senyor. Llàtzer era d’aquests que vigilen fins i tot quan dormen, per això el Senyor va dir «el nostre amic Llàtzer dorm» (...) De la mateixa manera, qui se’n fia de Crist amb totes les seves forces, encara que abans hagués pecat, ara serà mort al pecat i la seva fe el farà viure per a sempre (Jeroni, Epístola als monjos Minervi i Alexandre, 119, 7: PL 22, 973).

             La conclusió de l’ensenyament d’aquests texts és que la quaresma ens convida a centrar-nos en el Crist que ha vençut el nostre pecat; a escoltar-lo perquè Ell és la paraula del Pare; a creure i confiar en Ell perquè és la llum que ens il·lumina i la vida que aquí i per sempre ja vivim. La quaresma, per tant, ens convida a viure radicalment el nostre baptisme.

Mn. Antoni J. Dols Salas