El rector d’Ars, Sant Joan Maria Vianney

Patró dels rectors del món

1. Un  camí vers el sacerdoci

Neix el 1786 a Dardilly, al voltant de la gran ciutat de Lió, a França, un infant a qui pel  Baptisme serà anomenat Joan Maria. Com a llinatges, el del pare, Vianney, i el de la mare, Beluse.

Neix en un temps de fonda revolució a França. Tot l’ordre polític de segles és capgirat. Els reis Lluis XVI i la seva esposa, Maria Antonieta, seran guillotinats. Tot sembla que s’esfondrà. Milers de cristians, des de bisbes a pares de família, moren per la seva fe en Jesucrist; molts han estat proposats com a models de vida cristiana, per mitjà de la beatificació. A un sacerdot, el Beat Noel Pinot, a la ciutat d’Angers, ja major, l’obliguen a pujar al catafalc de la guillotina, revestit dels ornaments sacerdotals; serà la seva darrera missa.

Tota aquesta situació, serà bona part de les conversacions que escoltarà aquell infant que creix en família cristiana, però que ha de mesurar les mostres exteriors de la fe. Els cristians assassinats, màrtirs diríem, a la seva regió lionesa, son centenars. Esglésies tancades, però culte cristià a la clandestinitat. El fervor pujava així de to testimonial. Joan Maria anirà al poble de la seva mare Maria, Ecully, per aprendre en família el catecisme i rebre la primera comunió quan passi un sacerdot clandestí, com els que amb enorme precaució anaven de poble en poble a celebrar a llocs ocults l’Eucaristia. A Ecully es trobarà amb un sacerdot, el pare Balley, que l’ajudarà a créixer espiritualment.

Amb el Concordat entre el Papa Pius VII, presoner a França durant un bon temps, i l’Emperador Napoleón, que de la República, essent un dels primers caps, s’autoproclamà Emperador, donarà llibertat, començant el s.XIX, a l’Església, xopa de sang i persecució.

Els seminaris comencen a obrir-se; el de Lió va rebre a Joan Maria Vianney, que és iniciat, amb els professors que havien sobreviscut a la greu mortandat de sacerdots, i anirà fent camí vers el sacerdoci. L’ajudarà molt el seu rector de Dardilly, poble de naixement. En 1815, ja sacerdot, és destinat de vicari a Ecully, el poble de la mare. Ocuparà l’habitació del sacerdot que tant l’ajudà a decidir la vocació, el P.Balley.

Joan Maria serà un sacerdot amb la seva pobra casa oberta a tots, com ho havia vist fer als seus pares. Havia rebut el do de la caritat universal de la seva família. Solament podria, el cristianisme, arrelar-se novament en una França descristianitzada per la revolució que volgué desfer-se de tants de segles de vida cristiana, des de la caritat vers tots. Per això, sorgiran a tota França tantes comunitats de caritat i acullida.

Però també havia rebut dels pares, l’experiència de l’oració, viscuda en família cada dia, i arrelada en el cor dels seus membres; sense oració impossible el creixement continuat de la fe.

En 1818 és destinat al poble d’Ars, petit d’uns 350 habitants i que poc després serà inclòs en la veïnada diòcesi de Bellay, que actualment té unit el títol de Bellay-Ars, encara que Ars solament arribi ara als 600 habitants, però els pelegrins cada allà amb centenars de milers.

2. El rector d’Ars

Peregrinant a Ars, es pot anar a la sortida del poble, un troç de camí. L’anomenat “ el lloc de la trobada”. No hi havia carreteres com ara, i Joan Maria Vianney, va trobar un jovenet, a qui va demanar a on es trobava Ars; aquest va ser el seu primer feligrès que l’acompanyà fins al temple parroquial, petit que des de la seva canonització en 1925, està inclòs dins una gran basílica. Però Joan Maria haurà de viure un llarg temps com aïllat dels seus feels. La raó es ben concreta: dos antecessors seus no havien donat bon exemple i deixat el sacerdoci. Aixà havia ferit a una comunitat cristiana que sortia de la gran persecució de la Revolució Francesa. Preferien no tenir sacerdot, a tenir-ne un altre que decepcionàs a tots.

Per això durant un parell de llargs anys viurà sense que quasi ningú se’l miri de cara; però ell, ben de matinada, sortia de la seva vella rectoria,i passava per bars que es tancaven llavors, perquè Ars era el centre d’un grapat de petits pobles, i molts el veien entrar en el temple; pregava llargues hores i celebrava la missa quasi sol.

Però era un pastor solidari; en la regió hi havia fills tinguts fora del matrimoni, i per evitar que fossin maltractats, creà la Casa de la Providència, per rebre aquests infants i més tard a persones majors, quasi abandonades. Això rebré el Sagrament de la Reconciliació-Penitència, i contaren a altres, que era el sacerdot de la misericòrdia; aquesta fama s’expandí i paulatinament gent de molts pobles anaven a confessar-se amb ell. De fet quasi no li quedava temps per a ell, era l’home per als altres, en l’estil de Jesús. Conscient de la necessitat d’una formació catequètica per als adults, de forma habitual, oferia les seves preparades conferències de coneixement de la fe cristiana. Per als infants un altre estil.

Però Joan Maria necessitava ajuda dels sants. Un sacerdot jesuïta del segle XVII, era molt venerat a 100 kmts. d’Ars, al poblet de La Louvesc, a on allà. Joan Maria es decidí fer el camí a peu, vera peregrinació, per demanar al jove sant, ja canonitzat llavors, ajuda per a discernir, si seguir una fonda vocació contemplativa o continuar a Ars de rector apostòlic. Ja li havia demanat, durant els estudis al seminari, ajuda a Sant Francesc de regis, per poder assimilar be la teologia. Sant Joan Maria era intel·ligent, però no tenia massa memòria retentiva, i a l’hora d’explicar-se, ho duia tot per escrit.

De fet en la rectoria d’Ars, ara museu-recordatori del sant, veiem una biblioteca de més de 40 llibres, per aquella època molt ample, que tal vegada pocs tenien. Així construïa els seus sermons ben escrits que tenim d’ell. El fet és que malgrat una nit volgué anar a una casa de pregària permanent, organitzada pel Pare Colin, fundador de la Societat de Maria, religiosos missioners, l’agent d’Ars el seguí silenciosament, fins que decidí tornar a Ars.

La verdadera multitud que anava a confessar-se, els darrers anys uns 70.000 anuals, demanaven reconciliar-se amb Déu per mitjà d’ell, era ja l’herència que Déu li donà. Vivia de pocs aliments diaris, perquè les llargues de confessions, al costat de la Missa celebrada lentament i la formació catequètica, el tenien retingut tot el dia i part de la nit. Podem dir: FEIA DE CAPELLÀ. Però a més moltes persones cristianes importants de l’època, acudiren a demanar-li consell, com Sant Pere Julià Eymard, el fundador dels sacerdots de la Societat dels Santíssim Sacrament, sacramentins, i el Beat Antoni Chevrier, vicari d’una barriada obrera a Lió, fou el seu dirigit, i iniciarà la família espiritual dels sacerdots diocesans del Pradó, com tants de fundadors i fundadores, que acolliren els seus consells i laics cristians variats també.

3. Resum d’una vida pels altres

El Papa Benet XVI en la homilia de la Missa Crismal de Roma d’aquest 2008, va dir: “ la major aventura a viure per un cristià cridat per Déu, és el sacerdoci, com una entrega total a Déu i als homes”. Crec que és una molt esplèndida definició de tot el recorregut vital de Sant Joan Maria Vianney, fins a la seva mort en 1859: Per això a Ars hi ha un seminari regional de varies diòcesis franceses i un internacional; casal de trobades sacerdotals i en un dels viatges a França, Joan Pau II, va donar durant tot un dia un recés a quasi 2000 sacerdots,i tot el que els hi va dir, demostrava el coneixement de qui era Joan Maria i què podia donar als sacerdots del segle XX i XXI. És el prevere de la misericòrdia sapiencial, el prevere identificat amb Jesucrist, el cristià que de jovenet va deixar-se formar per la Mare de Jesús, Maria. Si vas a Ars, i ets capellà, tal vegada et demanin de confessar unes hores, quan hi ha molts pelegrins; s’ha de viure i aprofitar per a més comprendre el Sagrament de la Reconciliació. Així, coneixerem més al Rector d’Ars.

Llorenç Alcina, pvre.

Professor del CETEM