EL SEGUIMENT COM A CLAU I EIX DE LA VIDA CRISTIANA

La relació fonamental del creient amb Jesús, s’expressa en els evangelis a través de la metàfora del seguiment, la qual cosa ens du a parlar i entendre els lligams que s’establien entre Mestre i deixeble. Així, els evangelistes, parlant del seguiment de Jesús, indiquen com ha de ser la vivència de la fe cristiana.

Que el seguiment sigui la forma neotestamentària per parlar de la relació fonamental del creient amb Jesús es pot constatar en tot un seguit de passatges evangèlics, com són

·        La crida dels primers deixebles: Mt 4, 18-22

·        La crida de Mateu: Mt 9, 9ss.

·        La convidada dirigida al jove ric: Mt 19, 20ss.

En tots aquests casos l’expressió emprada per Jesús sempre és la mateixa: “segueix-me”. Més encara, pels estudis bíblics dels quals avui disposam podem afirmar que la crida de Jesús sempre s’ajusta a un esquema uniforme; el qual consta d’aquests passos: a) el pas de Jesús, b) el fet de fixar-se en algú, c) s’insinua l’activitat professional del subjecte concret, d) la crida explícita per part de Jesús, e) el fet de deixar-ho tot per seguir-lo a ell. Tots els relats de vocació (=crida), acaben, per tant, en el seguiment. Un seguir Jesús que parla de proximitat entre Mestre i deixeble i que esdevé relació fonamental per l’home/dona que ha optat per Déu.

Per altre costat, l’evangelista Joan parla d’uns efectes que es deriven de la relació establerta:

·        El que segueix Jesús es veu lliure de les tenebres i té en ell la llum de la vida (Jn 8, 12).

·        Aquesta nova relació es veu corresposta per part del Mestre. Ell és el Bon Pastor que coneix les seves ovelles (Jn 10, 27).

 En definitiva, les característiques del deixeble de Jesús són tres:

·        Té un coneixement més profund del Mestre

·        S’estableix una nova i profunda relació entre ambdós

·        S’origina una comunió de vida, compartint amb el Mestre una mateixa passió: el Regne de Déu i la dedicació absoluta a la seva construcció.

 El seguiment, doncs, segons la literatura evangèlica, esdevé la forma més concreta i exacta per manifestar la relació fonamental del creient amb Jesucrist. Sense aquesta relació fonamental, entesa com a base capaç i sòlida, resultaria inexplicable qualsevol altra opció eclesial. Aquest és el paradigma de tota disposició posterior; un referent que cap opció segona pot obviar sinó que totes les vocacions cristianes, tant a la vida conjugal com a la vida consagrada o ministerial, han d’integrar com a vocació primera, de la qual les crides particulars no són més que una concreció personal.

                                                                   Miquel Gual Tortella.