SER CAPELLÀ AL MÓN D’AVUI

EL CAPELLÀ ÉS UN PASTOR PASTURAT

En què consistiria ser capellà al món d’avui? En estimar el món i l’avui com Jesús l’estima. La base per aquesta afirmació l’he trob a Jn 15, 12: “El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”.  

El capellà no l’ha d’equivocar a aquesta. El quid de la qüestió no es troba en “us estimeu els uns als altres”, sinó en el que segueix: ”tal com jo us he estimat”. D’amors, de castes d’amor n’hi ha moltes. Jesús té la pròpia. El manament és estimar amb l’amor de Jesús, tal com Ell. “Tal com” és, en grec, kazós i té dos significats, el primer és comparatiu, l’amor de Jesús es convertiria en model a imitar, el segon significat és emanatiu.  

L’amor del capellà no ha de ser – no ha de ser sols – a imitació d’aquell que sabem tengué Jesús, ha de ser el mateix que tengué – que segueix tenint Jesús. El capellà no ha de donar aigua seva, ha de donar l’aigua de Jesús que emana, si es deixa, a través seu. El sacerdot és un do que es dóna. No és font ni safareig el prevere. No dimana d’ell l’aigua, no se reserva per a ell l’aigua guardant-la estancada; com el riu és el prevere, que reb l’aigua que li ve i en el mateix acte de la recepció en fa transmissió. És ministre d’aquell do del Pare que donà la vida pel món. 

És la consciència de venir d’un Altre i anar a un Altre. En Jesús, aquesta consciència és clara. ”Les paraules que vos dic no les dic per mi mateix; el Pare que està en mi, fa les obres” (Jn.14, 10) i uns versets més endavant, en el mateix capítol, “L’Esperit Sant vos ensenyarà totes les coses i vos farà recordar tot el que jo vos he dit” (Jn 14. 26). Jesús té consciència, i la mostra, de procedir d’un altre i remetre a un altre. 

El capellà ha de tenir aquesta mateixa consciència que tengué Jesús: la consciència de la radical “alteritat”. Si la té, el capellà mostrarà aquestes característiques:

·        Serà una persona de pregària

El rostre del prevere ha de irradiar molta intimitat amb Jesús, molta orella a la seva paraula, molta obediència a la seva voluntat. Que qui s’acosti a un ministre cristià es quedi amb la sensació d’haver-se acostat a algú que ha estat visitat per la Llum, alterat per la Paraula. El pastor ha de traslluir que abans de rebre el càrrec va contestar  moltes vegades “sí” a la pregunta de l’Altre: “M’estimes?” (Jn 21, 15.16.17).  

Ha de notar l’ovella que el pastor que la pastura és ensems pasturat. S’ha de fer notar que el Pastor del pastor és Jesús. I en la conversa entre pastor i ovella s’han de con-vèncer els dos que els dos són con-pasturats. Cap membre cristià no té ni missatge propi ni vinya pròpia. Missatge i vinya són del Senyor. 

·        Serà una persona humil

El prevere, tal com Jesús, sempre dirà relació a un Altre. Una forta espiritualitat del do farà del prevere una persona humil: “portam aquest tresor dins gerres de fang, perquè quedi ben clar que aquest poder incomparable ve de Déu, i no de nosaltres” (2 Co 4, 7). El prevere precisa de molt contacte amb l’Altre per tal  d’assegurar-se que, tant de paraula com d’obra, segueix Déu fil per randa, per tal d’aconseguir fer veritat que “el Pare mateix que m’ha enviat, m’ha manat què havia de dir” (Jn 12, 49) i fer veritat que “les obres que el Pare m’ha encomanat, les obres que jo faig donen testimoni” (Jn 5, 36).

Com el salmista, nosaltres preveres hem de poder resar, amb coherència, l’ofici de lectures del dijous de la setmana IV: “Jo no posava l’esperança en l’arc, l’espasa no em donava la victòria; vós mateix ens vau salvar” (Sl 43, 7-8). Quan un capellà de parròquia es troba, durant intervals significatius de temps, davant del sagrari de la comunitat està comunicant als seus feligresos un missatge tan bell com inequívoc, val a dir, que la font de la que beu el seu pastor no es troba ni en els volums de les biblioteques, ni en els valors de la societat civil, ni molt menys en ell mateix, sinó que es troba en l’Altre que té davant, a qui escolta i adora. 

·        Una persona agraïda

Que coneix el que en un moment no sabia la samaritana: “Si sabessis el do de Déu...” (Jn 4, 10). El capellà sabrà que el sacerdoci és un do de Déu, el sacerdot és un do pel poble  Un regal de Déu a la seva església, segons expressió de Karl Rahner. 

Tota la vida de l’home és descrita bíblicament com a do: “és per la gràcia que heu estat salvats per mitjà de la fe. I això no prové de vosaltres, és un do de Déu. No és fruit de les obres perquè ningú no pugui presumir” (Ef 2, 8-9), així i tot la vocació de l’apòstol és descrita com a do d’una manera volgudament claríssima: “Jesús pujà a la muntanya, va cridar els qui va voler” (Mc 3, 13). Tot és fruit, bé ho sabem, de la voluntat de Déu, però en el cas dels dotze com si semblàs que la categoria caprici resultàs més hermenèuticament idònia que la categoria voluntat; semblaria que el fet que un  - un en particular, aquest en concret - arribi a ser sacerdot fóra com un pur “caprice de Dieu”.   

Així veig jo el capellà d’avui. Em podran dir que aquest “tipus” de capellà no és nou. Efectivament, jo no tenc res que esmenar al tipus de pastor que es deriva dels vells textos bíblics. 

            Així mateix, no puc deixar de suposar que una persona pregant, humil i agraïda, alguna novetat aportaria a una societat on són evidentment escassos els orants, els humils i els agraïts.

Mn. Joan Bauzà i Bauzà