TESTIMONI VOCACIONAL DE JOAN ISERN

"Vaya manera de desperdiciar tu vida, estas loco, eso fue una mala experiencia que tuviste, ¿no preferirías tener un curro donde ganases bastante y pudieses tener el coche que quisieras, una casa? , esto es porque no ha pegado un buen…, no te hagas cura, tu tienes que ser un “Ned Flanders”, te apuntas a un camino difícil, que desperdicio, tu lo que necesitas es un buena mujer que…, pero ¿tu estas seguro?¿yo no lo entiendo?, ¿tu crees en Dios?, estudia otra cosa y vive la vida y si eso mas adelante te metes, pero si no tendrás a alguien que te quiera."   "Infeliç", si faig aquesta opció, precisament, per amor, perquè hi ha algú que m’estima i es preocupa per jo.

Tot això varen ser alguns dels comentaris que vaig haver d’escoltar quan vaig dir que entrava al seminari i encara així hi vaig entrar, però aquesta no fou la única dificultat que vaig tenir, per a que després diguin que no tenc força de voluntat i som un poc “vago”.

Tenia 10 anys, quan encara pensava en els reis, i que ses meves úniques preocupacions eren l’escola (no hi volia anar, com tothom), i jugar a futbol a la plaça de l’església. Aquesta darrera per alguns va ser el meu gran error, però per a mi crec que va ser la meva gran sort. I vos diré perquè. Era una horabaixa de dissabte i com no!, jugava a futbol davant l’església, no és que me cridàs un “ojeador” del Mallorca, perquè tot s’ha de dir, era molt dolent, sempre era el darrer en sortir triat i hem posaven de porter. El que realment va succeir va ser una cosa molt curiosa, una sensació entranya hem va recórrer el cos, com a una emoció interior, vaig deixar de jugar a futbol i si com si algú hem tiràs de la mà vaig anar a missa. I per a “colmo”, un dia que hi vaig i el capellà hem diu que me traurà defora. D’ençà aquell dia vaig començar anar-hi a missa casi cada setmana. Alguns deien: “le ha dado el venazo, ya se le pasará”. Però la realitat fou tot lo contrari, vaig continuar anant a missa inclús qualque dia fener. Un d’aquests dies vaig tornar a tenir aquella sensació i sentia que m’havia de fer escolanet. Així ho vaig fer i com no va anar acompanyat també d’una acollida “tan càlida” com la d’aquell dissabte: “el que faltava, un altre més” va dir la sagristana de la parròquia, encara que he de dir que avui m’estima molt. I com que era el més petit de tots era la jugueta, això que avui en dia es diu “bulling”. Però jo sabia que era allà per qualque cosa especial, de tal manera que vaig jubilar els escolans que hi havia i els que vingueren (només venien per anar al cine...). Fins aquí pot parèixer, més o manco, normal tot el que he contat. Un nin de 10 anys que es fa escolanet, “ ja li espasarà” tornaven a dir alguns.

Però va succeir tot lo contrari, un estiu vaig tenir l’ocasió de conéixer el seminari menor, hem varen cridar molt l’atenció aquests joves i vaig demanar per ser seminarista menor, però com que a ca meva no ho volgueren la cosa va quedar aquí. Fins a l’estiu següent, vaig tornar al campament i per tercera vegada aquella sensació m’inundava el cos, sentia que havia de ser seminarista i aquest pic no hi havia excuses, he de dir que en aquell temps ja m’havia plantejat qualque pic el ser capellà, encara que alguns deien: “és una cosa de nins, ja li espasarà” Lo curiós d’aquest pic, és que ningú va fer cap comentari “desacollidor” per dir-lo així. Tan sols hi vaig haver de ser durant tres anys seminarista clandestí, casi res. Varen ser tres anys molt durs. Al meu pare no li podia dir que anava al seminari, “jo no hi hagués viscut per contar-lo” i ma mare també s’oposava molt, encara que al final se convertís en la meva còmplice. Per tant per poder-hi anar una estoneta al seminari havia de mentir al meu Pare, i jo pens ara, no li resultava estrany que les pel·lícules del cine fossin tan llargues? Com vos he dit, varen ser tres anys molt difícils per jo, lluites, insults, molt de plors, càstigs ... , però que m’ajudaren molt a discernir la meva vocació. Lo més divertit, o no, va ser l’estiu que havia de prendre la decisió d’entrar al seminari major. No oblidaré mai aquell vespre al cotxe tornant d’entrenar quan mon pare, al cel sia, hem va dir: “ si estudies el que pens que vols estudiar – es referia al seminari- pots començar a fer les maletes i sortir de ca nostra i que et mantingui el bisbe”. Això, per a mi, va ser com un gerro, no d’aigua freda, si no geladíssima. Record que vaig plorar tot el vespre. “Per què hem passa això a mi Senyor, tan difícil és que respectin la meva decisió i estiguin al meu costat com tots els meus companys”. Un company del seminari diu que Déu ens posa angelets al camí per a que ens guiïn i ens ajudin. Puc dir que gràcies a aquests angelets que foren amb jo en aquells moments tan difícils, un d’ells era la meva padrina, al cel sia, ara som aquí.

Arriba el setembre del 2005 i he de decidir si entro al seminari. Pors, dubtes, que diran, que hem farà el meu pare...Sí, es el que Déu hem demana i el vull seguir. Aquí es quan les frases del principi hem varen bombardejar. El més curiós, gracies a Déu, la reacció del meu pare que tan sols digué: “Vaya manera de desperdiciar tu vida”.

I encara així, amb totes aquestes dificultats, vaig entrar al seminari. Per sort moltes d’aquestes dificultats ja no hi son (com la oposició de mon pare, que al final ho va acceptar i no li desagradava la idea), però n’hi ha de noves, que fan que haguem de suar per arribar a la meta.  

Però per què vull ser capellà, si durant tant de temps només he tingut problemes. Idò, perquè crec que Déu em crida a qualque cosa especial, i sé que m’estima amb locura i sempre està amb jo, sobretot en els moments més difícils. I aquest amor que Déu m’ha mostrat també jo li vull mostrar al món. Entregar la meva vida als que la necessiten, una vida sense luxes, excessos, poder, ostentació, fama, diners, estatus social, tan sols una vida senzilla, humil, apassionada, plena d’amor. En la qual, les meves mans siguin mans de Déu, els meus llavis siguin llavis de Déu, els meu caminar sigui caminar de Déu i el meu cor, el meu amor sigui de Déu, per a Déu, i amb Déu.

Trobada del grup Natzaret (experiència de Santiago) al Seminari Menor. 01/06/07