TESTIMONI VOCACIONAL DE FRANCESC XAVIER RIUTORT

“Vull ser com aquell home que viu a l’església”, aquestes són les paraules que jo pronunciava de petit, amb només 7 o 8 anys. Jo era escolanet, encara no era gaire conscient del que era un capellà i quina era la seva funció, però, jo ja m’anadonava que el meu rector era amic de tothom, que feia tot el bé que podia i, sobretot, que ell era feliç amb la seva vida entregada a Déu i als germans. I per tant, jo em sentia també cridat a ser feliç de la manera en què ho era el meu rector.

Per tant, en primer lloc hi ha l’influxe de la meva parròquia de procedència, però, també vull fer referència a tantes persones que han estat testimonis de l’amor de Déu per a mi i, que han fet que la crida de Déu a entregar la vida com a resposta al seu amor, no deixi de resonar en el meu cor. Això, és possible perquè primer m’he sentit estimat per Déu.

 Record el primer dia que vaig decidir parlar amb un capellà del seminari per afrontar la resposta d’aquest amor de Déu. Vaig decidir confiar i pronunciar el “Sí” a la voluntat de Déu. Així, vaig entrar al seminari menor en família i, aquí hi vaig estar tres anys. M’hi vaig sentir molt acollit i estimat i, també vaig poder percebre un clima on se respirava uns aires de germanor i amistat. M’hi vaig trobar uns joves que també es feien la mateixa pregunta que jo: Què vol Déu de mi? I, uns joves amb qui compartir la pròpia vocació.

 Ara, en aquests moments, estic al seminari major, on faig el segon curs de teologia. De la meva vida en el seminari, comentar-vos que el Senyor ha posat gent al meu costat que m’ha ajudat a mirar la meva història amb ulls nous, m’ha ajudat a posar amb més certesa cada dia la meva vida en mans de Déu, perquè Ell em seguesqui sorprenent en lo qüotidià de la vida.

 Déu ha fet que pugui veure la realitat amb ulls nous i que pugui, en el seminari, crèixer en la dimensió humana, espiritual, intel·lectual, pastoral i comunitària.

 També, compartir amb vosaltres el bé que em fa la fraternitat que Déu m’ha regalat amb germans meus, que em fan capaç de disfrutar molt més de lo senzill de la vida.

 I, per tot això, em sent animat a viure deixant que en la meva vida es faci la voluntat de Déu, que és l’autèntica font de felicitat.

 Ara, en aquests moments, només puc donar gràcies a Déu perquè m’ha estimat i ha fet de la meva vida una vida plena de sentit i, també fa que sigui feliç deixant que m’abandoni a les seves mans.

 Vaig dir que sí a la crida de Déu i, desde llavors som molt feliç; he pogut experimentar que val la pena donar la vida per Jesucrist, perquè només Ell té el secret de la felicitat vertadera. Si escoltes la veu de Déu que et crida, no s’ha de tenir por i, dir: que sí!

Pregària per les vocacions a Inca. 17/05/07