TESTIMONI VOCACIONAL DE CARLES SEGUÍ

“No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per l’encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”. DCE Papa Benet XVI

 En aquestes quatre paraules m’hi veig a mi, hi veig la meva petita i particular història, el meu encontre amb aquest esdeveniment té nom i llinatges, els qui han fet possible que l’esdeveniment succeís, tenen un rostre concret i significatiu per la meva vida. M’han xerrat d’Ell de formes diverses:

 D’infant aquests rostres (que no eren massa però eren) em parlaven del Bon Jesuset, de la Mare-de-Déu, i em cridaven l’atenció, que pareixia com si em volguessin dir qualque cosa, em trobava acompanyat per ells, era així de fàcil, les estimava, eren part de mi.

 En la meva adolescència em començaren a parlar de Crist, de Maria, dels deixebles, Joan i Andreu, Pere, Jaume... em feien descobrir que la vida, que a pesar de les dificultats, era qualque cosa més gran que jo mateix. Les paraules com humanitat, desig, llibertat, felicitat, amor, bellesa, companyia, compromís, ... ressonaven dins el meu cap i feien el seu lloc, despertaven la pregunta, realment la meva vida val tant com em diuen aquest? La meva sort va ser que em vaig fiar d’aquells que em parlaven de tot això, el seu testimoni, a pesar de les seves misèries, era creïble. No em demostraven res, em mostraven a Crist. 

La companyia es feia més vertadera i l’exigència a estar a prop d’ells i cuidar-ho tot era l’únic que m’interessava, la set de felicitat, de llibertat, de donació gratuïta, la contemplació de la bellesa s’anava fent més necessària, tot plegat em comprometia a viure més intensament; la família es pot estimar, les bauxes dels caps de setmana estan plenes de sentit, la feina té sentit, els amics són qualcú, tenen nom, el meu cor comença a bategar per un altre, com quant era nin i la padrina em contava històries del Bon Jesús, amb la petita diferència de que ara tenen són més reals que mai. He trobat els deixebles de Jesús i tot es fa nou i bell, tinc una identitat des d’on puc jutjar totes les coses. 

Ara, aquest Crist es converteix en Misteri d’Amor infinit, Maria és l’escollida per on passa aquest encontre, jo i Crist per Maria, els deixebles són l’Església, companyia pels homes de sempre, tossuts però amb un desig de felicitat immens i no correspost si no troben a aquell mateix que les hi ha posat aquest desig dins el seu cor. Per això, no puc deixar de mirar a aquells que s’han consagrat a aquest compromís de viure intensament la vida, de deixar-ho tot per viure d’això i per anunciar a l’home que la vida no és  perquè l’home es perdi, la vida és gran i bella. Mirant-los a ells em mir a mi, i em deman si també seria per mi aquest camí?

 A partir d’aquesta pregunta i de la mirada misericordiosa del Senyor sobre les meves misèries, un se’n dóna compta de que n’hi ha un Altre que es pren la vida més seriosament que jo mateix, per tant la forma més intel·ligent és estar a prop d’Ell, no és ingenuïtat sinó intel·ligència. I aquí em teniu, donant una orientació decisiva al meu desig de felicitat, perquè les paraules humanitat, amor, bellesa, felicitat, llibertat, companyia.... no tenen sentit si no hi veig el rostre de Crist incrustat, i d’aquí que vulgui consagrar la vida amb el sacerdoci, perquè com diuen el apòstols, “nosaltres hem vist al Senyor” i ja res està perdut. El món necessita rostres concrets per mirar a Crist i donar una orientació decisiva, per això la necessitat de persones consagrades a la radicalitat de Crist i la pregària d’avui. Jo visc d’això!

Pregària per les vocacions a Palma. 10/05/07